DUATLO PER EQUIPS PRAT 2015

Un any més participant al Duatló del Prat per Equips, tot i que aquesta vegada sense equip de noies, els nois s'ha encarregat de fer una gran exhibició del nostre equip, amb dos equips, A i B, bon rotllo, bona organització, bona carrera, qué més podem demanar? ENHORABONA NOIS!!!

Agraïment als col·laboradors de latemporada 2015

Comencem la temporada i volem donar les gràcies a tots aquells que feu que el nostre Club creixi i pugui donar cada vegada més serveis.

Agraïments al nostre esponsor principal TriForFun 

Altres esponsors com Calçats Sir i Centre Esportiu Municipal Claror. 

També agrair molt la colaboració d’altres empreses com Biking Point, Bike Care, Suplementae, Physis, Runner’s Care, Silincode, Centro de Fisioterápia y Osteopatía Vallcarca. 

Doblete fin de semana. Duatlones Canyelles y Rubí

Empezamos fuerte la temporada con las duatlones de Canyeles y Rubí. Como siempre pasándolo en grande, y sumando la alegría del primer podium Sub23 de Sergi Liz en Rubí!!
Ahora solo falta dar un empujón al equipo femenino y volver a tener la representación que hasta ahora hemos tenido. Vamos a por ello ;)
Enhorabuena a tod@s!!

TRIATLÓ OLÍMPIC PONT DE SUERT (Campionat de Catalunya per Clubs) - 6 juliol 2014

Jornada històrica pel nostre Club la del passat diumenge a l'olímpic de Pont de Suert, Campionat Absolut de Catalunya per Clubs, on els nostres incombustibles mega-cracks van pujar a podi en el tercer calaix junt als dos clubs més potents actualment a nivell català, Fasttriatlon i C.N.Vic, i per davant d'altres potents esquadres com la del Prat Triatló i fins a un total de 26 equips masculins!!, escalant al mateix temps a la 3ª posició de 2ª divisió i consolidant el que hauria de ser un ben merescut ascens a 1ª, la divisió que ens pertoca!!.
També molt meritòria i treballada 4ª posició en clubs femenins de les nostres noies, tot i que elles ja ens tenen més acostumats als podis, jejje...
Enhorabona a tots i a totes!!, un plaer i orgull veure com un club modest i humil com el nostre pot arribar tant amunt!!

Zarautz 2014 #Ztri2014

Llego a Zarautz el jueves con mi pareja, Check-in en hotel y a dar una vuelta. El viernes nos levantamos para recoger el dorsal e ir a nadar un poco por Getaria y probar el estado del mar, todo tranquilo y pinta bastante bien. El mar no es lo que me preocupa, por mucho que me digan que se puede complicar, tengo claro que todo está en mantener la calma y dar unas buenas brazadas a ritmo.

Sábado. Nos levantamos sobre las 10 y empiezan todos los preparativos: neopreno, gafas, gorro, .... bici, casco, ... zapatillas de run, calcetines, ....  Todo parece estar listo y preparado. Me siento nervioso por el tiempo de corte de la bici, ya que el año pasado fue duatlón y el circuito fue diferente y no tenía más referencias que las rutas que había hecho en el rodillo con el bkool.

# Empieza el TRIATLÓN DE ZARAUTZ

Ya estamos todos preparados debajo del arco, me sitúo sobre la izquierda para poder abrirme ya que eran dos boyas a la derecha, claxon de salida y al turrón! Todos empezamos a correr, start a los relojes y al agua! Empiezo nadando muy cómodo, muchas burbujas, pego unas cuantas brazadas y levanto la vista para situarme, veo que voy bien respecto las referencias que tenía tomadas. De repente me empiezan a cruzar de derecha e izquierda mucha gente y pienso que voy mal, vuelvo a levantar fuerte la mirada y veo la boya, ¡todo bien!  Empiezo a coger ritmo y a nadar más fuerte, ritmo alegre, me encuentro casi delante de la primera boya, giro un poco y a por la siguiente; llevo un ritmo constante y me "junto" con un chico con un neopreno orca, vamos a la par manteniendo el ritmo, vamos adelantando a gente y de repente ZAS!!!  Me acabo de llevar un codazo en la cara y se me han movido las gafas; mantengo la calma, giro de espaldas, me pongo bien las gafas y vuelta a seguir de crol. Ya estoy "solo" otra vez, levanto la mirada y veo el arco azul de llegada, pienso: "¡Ya está!, a apretar los dientes y a nadar fuerte". A los 400m noto corriente a favor (¡perfecto!) , me noto que voy mucho más rápido y aprovecho ese plus. Ya casi llegando miro el reloj, va en 45min!!!  No sabía que iba tan bien, toco arena, levanto y a correr levantando rodillas para salir más rápido del agua. Piso la arena y me intento abrir el neopreno.....  Me noto los brazos muy cargados, me cuesta coger aire y no puedo abrir el neopreno, decido salir corriendo y ya me lo sacaré en boxes.

# BIKE

Llegada a boxes exhausto, sin aliento; fuera neopreno, gafas y gorro, me pongo el casco, el dorsal y los calcetines, pillo la bici y a correr. Los primeros kilómetros me noto que no puedo ni respirar fuerte me falta aire y hasta me cuesta apretar en las primeras pedaladas. Primera vuelta, mientras intento pillar ritmo me pasa Jordi Cortinas y Ángel (que ya lo vi en la T1 cuando yo salía), acabo cogiendo mi ritmo y sólo pienso en tirar y no pensar en el desnivel. Acabo la primera vuelta de 28km en 57 minutos, empiezo la segunda y voy calculando que si sigo igual me quedará hora y media para el muro. Parece que pasaré el corte de la bici.

Empiezo la segunda vuelta y me empiezan a pasar mis compañeros, aquellos a los que dejé atrás en el agua y en la T1, esa pequeña ventaja que saqué ya se ha ido. Me animan mientras pasan Eusebio, Víctor y Rafa. Mientras voy finalizando la segunda vuelta veo que se empiezan a notar esos kilómetros en las piernas, las subidas y el esfuerzo. Llegando a Getaria ya sólo pienso en empezar a subir el muro de Aia y llegar a la T2 dentro del corte. Paso por Zarautz en dos horas y tres minutos y listo para empezar la última vuelta más dura.

Tercera y última vuelta con el objetivo de entrar en el corte de las 3h30min. Aquí empieza el calvario, sales de Zarautz y pequeña subida, hasta Orio, son unos 2km normales y después una bajada muy rápida de 1km (aquí llego a los 60km/h), después un par de kilómetros de lo que le llaman "falso-llanear" (en el país vasco) hasta que llegas a un punto en el que se acabó la carretera, el asfalto y ¡¡empieza el hormigón!! Aquí un par de kilómetros aprox. hasta alto de Aia. Nada más empezar me encuentro una rampa de unos 300m en la que me quedo clavado y no me quedan piñones más grandes!; pié a suelo y voy caminando hasta un pequeño "llano", esa rampa tenía pintado en el suelo un 20%. Intento subirme y me cuesta horrores, me resbalan las calas, me tiembla la pierna; finalmente me subo y empiezo a pedalear como puedo, sigo subiendo y esto no acaba, vuelve otro rampote, ya lo paso no sé cómo. Sigo tirando hasta que ya casi me planto en Aia, aquí me vuelvo a quedar clavado y estoy reventado, otra vez pié en el suelo y se me suben los cuádriceps. Justo que estaba por allí una pareja animando (no sé si para bien o para mal) me dice que me suba y que me empuja, le digo que no sin querer por estar exhausto, pero enseguida cambio de opinión, positivismo a full y ¡ale! ¡empuja! Me subo, empiezo a pedalear y me pega un empujón durante unos 3 segundos, ¡brutal! Empiezo a coger ritmo y me voy diciendo: PIM! PAM! PIM! PAM! .... vinga! vinga! no paris! vinga! Acabo Aia!! 

Ahora ya todo bajada hasta el km 76 aprox. donde te crees que ya vas a llegar a Zarautz .... pues ¡¡no!! Recuerdo el año pasado y vaya.... queda Txurruka!! He recuperado aliento en la bajada y sólo queda el último tirón para llegar a T2. A medida voy avanzando y encontrándome las rampas me voy acordando del camino y empiezo a regular, parece que no llego y pienso en volver a poner pié al suelo, pero escucho de lejos un megáfono que dice: <<¡Venga Ivo!>> No puedo ver de dónde viene ni quién es, no paro de pedalear y otra vez: <<¡Venga Ivo!>>. Ya estoy en el llano y no puedo parar, del tirón hasta arriba, me queda un piñón más y lo aguanto hasta que no puedo más y me veo en la última subida, con Marta al lado y un grupo al final con una chica y un megáfono animándome. Le digo a Marta que me empuje y con ese tirón ya hasta el final; dolor, rampas, dolor, cansancio y emocionado de llegar arriba otra vez más. Ya todo bajada hasta Zarautz, entro en T2 en 3h22min, dentro del corte. Ya son las 18:35 de la tarde.

# RUN

Me calzo las zapatillas, trago de agua y a por el running, voy pensando que ya está todo, voy a acabar esto, se acabaron los cortes y esto aunque sea caminando me lo voy a hacer mío. Cuatro vueltas de 5km por delante y 4 pulseras que recoger.

Noto las piernas muy cargadas, es normal pero de repente en el km4 PAM!  Los dos cuádriceps arriba, no puedo caminar, estoy clavado, masajeo durante unos minutos hasta que se me pasa y puedo volver a caminar, empiezo otra vez a trotar y noto que no puedo ir más rápido de 6:30 sino se me suben otra vez. Voy a dar la primera vuelta i recoger la primera pulsera cuando me encuentro una bici que me sigue, le pregunto si soy el último y me dice: <<ahora sí, cuando te has parado te ha pasado un chico y ahora eres tú el último>> Vamos hablando y voy haciendo kilómetros. Paso la segunda y tercera vuelta con ligeros descansos en los avituallamientos y en algún tramo que no hay gente para poder relajar un poco las piernas, mi ritmo ya es de 7min. Queda la última vuelta, recojo la tercera pulsera y voy a pasar por el medio de Zarautz, cuando me dice un juez de la federación: <<aprieta chaval que no entras en el corte>> Vaya, no recuerdo corte en el running.  Sigo corriendo al mismo ritmo y voy pasando por los últimos avituallamientos que ya recogen a mi paso. Se me van sumando más bicis de voluntarios y hasta una juez de la federación. Me animan como nunca y me dicen que no pare, que acabe como sea que lo mejor está por llegar, mi entrada en meta. Le pregunto a la juez si hay tiempo de corte final y me dice que a las 20:45, miro el reloj y ¡¡son las 20:43!!; da lo mismo, tengo a los voluntarios animando y yo no voy a dejarlo ahora, esto se acaba sí o sí. Sigo corriendo, paso por el restaurante del Arguiñano y ya sólo queda el paseo, recojer la última pulsera y cruzar la meta. Último avituallamiento en el paseo, me dirijo a recojer la pulsera y ya no queda nada, último kilómetro y medio cruzando por las plazas y llegada a meta. Los voluntarios, la juez, la chica que me dió la última pulsera me animan sin parar con una gran sonrisa.

Encaro el tramo hacia el centro de zarautz y ya empiezo a ver multitud de gente por las calles, parece que se han juntado más, uno de los voluntarios se adelanta en bici y mientras hace sonar la campana de un becerro que llevaba va gritando mi nombre, todos parece conocerme cuando gritan mi nombre, soy el último participante que va a acabar; ¡¡Aupa Ivo!! Ya no distingo a nadie, todos son caras y manos, golpes en las pancartas y gritos de ánimos. Paso la primera plaza, parece que haya más gente aún animando. Recta final, no se si levantar los brazos, estirarlos o qué hacer; me emociono al dar las últimas zancadas para cruzar el arco de meta. Finisher!!  me doy la vuelta y veo a todos los niños y niñas voluntarios que me seguían, a los voluntarios de las bicis, la juez y más gente que estaba animandome para acabar.

# RESUMEN

Ha sido muy emocionante terminar, sin duda alguna el triatlón que más he disfrutado y más he sufrido. La bici más dura físicamente con diferéncia y los 20km de running que he hecho con la cabeza, el trabajo más duro hasta ahora realizado. Me ha quedado claro que por cabeza no será.

Doy las gracias en primer lugar a todas las personas que me han apoyado en todo momento, a la organización del Triatlon de Zarautz y sus voluntarios (¡Increíbles en todo momento!) a todos mis compañeros y amigos que estubieron allí y los que no también, que se acordaron y el whatsapp estaba a on fire.

Triatló BCN-TFF us desitja BONES FESTES!!

BONES FESTES per tothom i que tinguem en el 2014 molts petits grans moments com els d'aquest breu recull de la present temporada, i sobre tot... mooolta salut i il·lusions!!... 
.

I qui vulgui fer forat pel dinar de Nadal i fer una primera celebració a nivell esportiu, esteu convidats al running "Copa Nadal" de Ctra. de les Aigües, dia 25 a les 10h al Pla dels Maduixers, 10km (5km de trankis i cachondeo i 5km de tornada a ritme "marica l'últim"...), després riures, pica-pica, torrons, cava i demés begudes energètiques... (porteu cosetes...), aquest any amb novetats i algunes sorpreses a càrrec de la nostra compi Blanca...

EQUIPACIÓ 2013-14

EQUIPACIÓ DUATLÓ-TRIATLÓ

EQUIPACIÓ CICLISTA

 DUATLÓ DE VIC - 7 abril 2013

 II CLÍNIC TRI+9 - 1 maig 2013

  TRIATLÓ PER EQUIPS DEL PRAT - 11 maig 2013

TRIATLÓ D'OSONA - 16 juny 2013

TRIATLÓ MONEGROSMAN - 23 juny 2013

TRIATLÓ D'OSONA - 20 juliol 2014

CRÒNICA CHALLENGE CALELLA 6/10/2013 by Angel Mancebo

A continuació presentem la crònica d'Angel Mancebo sobre la seva experiència en un dels reptes deportius més durs en triatló, un IRONMAN, parlem concretament del Challenge Barcelona-Maresme, que com cada any va tenir lloc a Calella, el passat diumenge dia 6 d'octubre. Molts companys del club van anar a animar i fer costat als nostres col.legues Tri BCN-TFF que hi van participar, en Marc Algueró Serraima, el Rubén Santervas, el Jordi Olivella i el protagonista d'aquesta magnífica crònica l'Angel Mancebo, un dels veterans del nostre equip. Moltes felicitats a tots ells per ser finishers amb uns temps increïblement bons, que en el cas del Jordi (9h53') i AngelMan (11h02'), els van portar a assolir el segon calaix del podi en els seus respectius grups d'edat, proclamant-se subcampions d'España en llarga distància!!...

Podeu veure un extens reportatge fotogràfic en aquesta pàgina:

https://www.facebook.com/Lizphotographies/photos_stream

CRÒNICA CHALLENGE CALELLA 6/10/2013 By Angel Mancebo

Domingo 5h40m de la mañana,toca el despertador y casi sin dormir a desayunar una receta mágica recomendada de mi chica Paloma y preparada por Maribel..unos macarrones integrales buenísimos,zumo y café con leche,a las 7h en boxes revisando el material todo ok!!nos vamos caminando hacia el mar y me pongo el neopreno, ya empiezan los nervios ,estoy como un flan ,8h47m toca mi salida empiezo a nadar muy bien a los 700m mas o menos una patada en mi nariz me hace saltar las gafas y el gorro por suerte las gafas las recupero y sigo con la nariz que no sabía si me salia sangre o no pero continuo,la mar no estaba mal parecía que iban pasando los metros y todo correcto disfrutando de el agua ,cuando salgo de el agua veo que había echo 400m más 4kms200m y mi GPS veo que mi tiempo es de 1h24m y pienso voy muy bien sin mareos y saliendo con ganas de seguir,transición y cojo la bicicleta y a rodar y veo que los tiempos que había calculado los iba mejorando,hasta que a falta de 45kms empieza a llover a cantaros no veía ni la carretera todos íbamos con mucha precaución en no caernos y rodar hasta que parase,faltando 2kms empieza a parar y llego a Calella con un tiempo de 5h35m en 180kms una hora mejor de el tiempo que estimaba entonces pienso ahora viene lo más duro la maratón,comienzo la carrera y mis piernas van de maravilla y controlando por que se lo que después me pasará factura vamos haciendo kms la gente increíble apoyando, mi familia a mi lado,mis amigos mi chica aguantando mis broncas para que todo este correcto,en los últimos 11kms me encuentro con mi salvavidas Rafa que me acompaña apoyando a tope y explicando aventuras vividas en maratones como la que hicimos en Paris que entré desmayado y mas,jajaja,en el ultimo km me dice ahora a disfrutarlo y meta 3h55m no me lo puedo creer bajar la maraton de el ironman de 4h es casi impensable para mí en total de toda la competición 11h02m y contento de compartir todo este día con los míos,estoy feliz y esperando yá el Ironman de Lanzarote ..millones de gracias amigos y amigas por haber leido hasta el final ..hasta la próxima!!!!!!!!!!

XVIIIé TRIATLÓ OLÍMPIC DE BANYOLES (Campionat Absolut de Catalunya) - 7 setembre 2013

Crònica de Lucius

El meu primer triatló com a membre del club, i el segon de la meva vida, encara que no ha estat una actuació gaire rellevant, més ben al contrari. Tenia confiança de fer-ho millor però he de dir que s’han arreplegat dos circumstancies en contra: he arribat de les vacances on només he pogut entrenar de forma irregular la carrera a peu i les condicions de pluja intensa durant la prova justament al tram de la bici on tinc molt poca experiència.

Per mi tot comença quan sortim des de Barcelona amb el Dani Juan i el Sergi Martí i la seva companya Iria, i on em toca conduir fins a Banyoles. Pel camí ja es veu que el temps no acompanyarà, i tot i que encara no ha plogut gaire les previsions són de xàfecs en qualsevol moment. Arribem a prop de l’estany, aparquem i comencem a prepara-ho tot. Per la meva part no estic federat, i encara tinc que anar a recollir el dorsal. Des de l’arribada a Banyoles estic una mica nerviós i intento no deixar-me res, però a mig camí he de tornar per l’oblit del porta-dorsal. Recullo el meu dorsal i sabent que tinc temps de sobres, saludo a Maria Davila que la trobo just allà, i desprès de seguida vaig cap a boxes. Allà tinc el primer ensurt, doncs un jutge molt meticulós comença a dir-me que l’acople sobresurt del manillar. Desprès d’insistir i amb el suport inesperat d’una altre jutge més gran finalment em deixen entrar, quan ja donava quasi fet que no podria participar.

Desprès d’axó, em dirigeixo cap a la sortida, caminant al principi amb rapidesa però desprès amb més calma seguint a la gent. Just abans de la sortida veig un grup que esta a dins l’aigua i faig una remullada ràpida i tot seguit cap a la sortida on em trobo amb el David Bosch i el Jordi Alba: ens saludem, desitgem sort i de seguida surten ells primer. Al cap d’uns minuts a la següent ona em toca a mi amb la sortida des de dins de l’aigua.

Començo escorat pel costat esquerra per evitar aglomeracions i els primers minuts són de massa excitació i males sensacions. Al cap d’uns moments ja agafo un ritme estable i veig que el gran grup fa estona que s’estan allunyant per endavant. Així, m’ho prenc amb calma i em concentro en seguir les boies amb un ritme continu. Avanço un parell de nedadors i ja veig clar que arribaré dels últims. Quan arribo al gir tinc la sensació que ja estic molt a prop d’acabar i per això se’n fa aquest tros molt llarg fins a la sortida de l’aigua. Finalment i amb els ànims de la gent i els comissaris me n’adono que dec ser dels últims.

En el tros de transició prenc un gel i quan arribo a boxes hi han molt poques bicicletes, em desanimo una mica, però no hi ha temps per pensar-hi. Aquí ja amb la bici tinc el segon ensurt, degut a la inexperiència, pujo a la bici abans de passar la línea del límit i els primers kilòmetres em quedo pensant si m’han eliminat? Només sortir avanço a dos corredors, un d’ells es del club, però no el conec, el saludo, i començo ja a concentrar-me en la carretera, però hi veig que hi ha pujada i em costa agafar una cadència regular.

Al cap d’uns kilòmetres, i veient com cau l’aigua i que cada vegada més fort, penso que l’important és arribar a meta, sense cap objectiu ambiciós i sobretot sense cap accident. Al voltant del kilòmetre 15 em trec les ulleres perquè amb la pluja no em deixen veure gaire amb la mala sort que se’m cauen. Baixo ràpidament i torno enrere a agafar-les mentrestant uns espectadors que hi ha a cobert se’m queden mirant, i penso no em ve de dos minut més ... i no vull perdre les ulleres. La resta del circuit vaig quasi sempre en solitari, avançant uns cinc o sis corredors i a la segona meitat faig la goma amb un participant: ell em deixa enrere a les pujades però en pla el torno a avançar ràpidament. A partir del kilòmetre 35, la resta ho faig en solitari i sempre amb molta cura de no caure: no tinc experiència en ruta i menys encara amb pluja forta, per tant he anat molt conservador en les baixades i les corbes d’un circuit que no conec.

Ja estic arribant al final de la part de ciclisme, i aquesta vegada estic atent al límit reglamentari per baixar abans de la bicicleta. Entro a boxes, em canvio les sabatilles i prenc un altre gel, i ja començo la cursa a peu on estic més còmode.

Els primers 2 kilòmetres em costen moltíssim fins que m’acostumo, i també intentant evitar els tolls. A partir d’allà veig que es més rentable trepitjar per el mig del circuit en comptes d’evitar l’aigua i el fang. Avanço molts corredors i arribo a meta amb un temps de cursa bastant pitjor del que m’esperava i ple de brutícia.

En definitiva un debut amb el club amb una marca molt millorable i amb moltes coses per aprendre: reglament, conducció, transicions, i que em servirà de gran experiència per els pròxims. Agrair sobretot al Dani Juan pels seus consells, Sergi Martí pel transport, i a la resta de gent l’estona compartint xerrada desprès d’acabar la cursa.

Impressions de Dani 'Capi'

Temporada de triatlons finiquitada per part meva, amb un dels triatlons més concorregut i com sempre... amb bona participació de companys del club tot i les inclemències del temps... Content amb el resultat tot i la minsa preparació específica i que l'aigua (l'element més hostil per mi jajja...) ens va acompanyar amb ganes en els 3 sectors!! (en el 1er amb uns 150m de propina, en el 2on ens va pillar el diluvio universal, però vaig disfrutar com un enano passant multitud de grupets i amb una mitja final de més de 36km/h gairebé tot solet..., i en els 10km run... doncs més aigua i fang a l'estil cross per acabar de rematar la feina passant també molta gent...), finalment 2h26' que no està del tot malament donades les circumstàncies i que em va tocar en la 3ª sortida sense opcions d'enganxar bones rodes...
Acabar sa i estalvi (i sense pillar un bon refredat) ja va ser tot un èxit a Banyoles!!. 
Moltes felicitats a la gran expedició TFF (12 participants), a tots els finishers, i a Maria pel seu podi en la seva categoria!!.
La part més desagradable del dia.... fer neteja de tot el material, que va quedar maco macoooo!! jajja (més temps en fer neteja que en fer el triatló!! brrrrr....). I posats a estendre roba i bambes.... doncs allà va la bici també!! jejjeje...

Classificació

Més fotos...

Enhorabona María pel nou podi!!

Maratón Aneto-Posets Las Tucas 2013

I ha arribat el moment d'escriure la crònica que ens donarà pas a explicar una experiència molt maca i en la què vaig disfrutar de la millor companyia i d'uns paisatges espectaculars durant 42km. Una vegada més puc dir que he sigut finisher de la marató de l'Aneto aquest cop havent trigat quatre hores més del que vaig fer fa dos anys però degut a les circumstàncies tècniques del terreny i a que la major part del temps vam haver de caminar per pedregal tant en pujada com en baixada. Una marató que no portava gens preparada, havent entrenat poc i en la que anava en condicions físiques molt baixes.
La setmana abans ja em notava intanquil.la nerviosa però amb molta il.lusió de tornar a fer aquest repte i a més amb la gran motivació que anava acompanya de Mar i Jose, dos persones increïbles i encantadores que em van alegrar la cursa de principi a fi. Vam compartir bromes, moments de riure, de cansament, cançons, converses transcendentals, silencis, concentració, pensaments i el més important de tot saber que anàvem junts i que l'objectiu era arribar a la meta junts, i així va ser. Donar-vos les gràcies per ser com sou i per haver compartit amb mi aquesta experiència, amb vosaltres tot ha sigut meravellós i ha estat un plaer.
Menció especial a Dani, perquè sempre m'anima i sempre em dona suport en tot, confiança i així ha sigut aquest cop també.
Així doncs tot comença en divendres, bon començament a l'arribada a Benasque em notava un pèl nerviosa però contenta, il.lusionada i a més em vaig trobar amb bons amics que també sabia que compartien amb mi aquesta experiència maratoniana a la muntanya.
Benasque sens dubte és un poble  preciós i que m'encanta i les sensacions només per ser-hi ja eren d'alegria. Dissabte ja ha arribat el moment, m'aixeco feliç i em noto molt bé, tot va rodat, perfecte, tot ben preparat, no ha de fallar res. I així va ser, perfecte, rodat, no va fallar res, em vaig notar molt forta físicament i mentalment, també he de dir que els germans Amador van ajudar molt a que les 11 hores que vam estar van ser molt divertides, amenes i plenes d'alegria per la qual cosa tot es va fer més fàcil amb ells. Potser em vaig cansar més la primera vegada que vaig fer aquesta carrera ara farà dos anys, ja que sí que vaig córrer sense parar 7 hores i aquesta vegada  tot va ser casi trekking i poc de córrer. Una petita tormenta amb molta pluja i calamarsa també ens vam enganxar de ple, aquí vam quedar ben xops i vam acabar mullats de dalts a baix. Justament poc després ens vam trobar en Pere Fàbregues, he de dir una de les millors persones que conec i que mai falla, allà estava amb el seu avituallament personal per tots els que ens vam guarir en una mini cabanya que ens protegia de pluja, ens va oferir aigua, isotònic i galetes caseres de fruits secs i xocolata, boníssimes que ja em van donar l'energia final per acabar, moltíssimes gràcies Pere per haver estat allà, esperar i ajudar-nos  a tots, ets una grandíssima persona.
Finalment arribem a l'últim refugi, en el Km 30.. la pluja i el cansament de moltes hores caminant ens obliguen a parar i fer un mini descans en el refugi, prenem alguna cosa de beure i continuem ja fins al final i ja fent els últims km corrents sense parar. Ja tenim al cap la imatge creuant la meta i ja és el final, una alegria immensa sento d'acabar-la bé i havent disfrutat cada kil.lòmetre i en companyia de la Mar i el Jose amb qui em feia il.lusió arribar a meta junts. I així va ser, últims moments emocionants, i més ja arribant al poble quan ens trobem en Dani, i ja la meva alegria es va desbordar, veure'l va ser com un cop d'energia i impuls i l'abraçada que li vaig fer va ser l'equivalent a l'alegria i felicitat que sentia en aquells moments. Ja arribant a meta i acompanyats del Dani fins al final, la Mar patint amb un flato que la va afectar a l'últim moment però amb tot el mèrit i admiració  per aguantar com una campiona fins al final corrents, amb el dolor...Mar ets una auténtica crak i una campiona de cap a peus, tens tota la meva admiració i més..molt més, ets genial.
Ja tot era un moment perfecte i ideal d'aquells que no s'obliden mai més a la vida, ho tenia tot, Mar al costat, Jose i el Dani...per uns moments vaig ser molt feliç i em vaig oblidar per complet de tots els meus problemes, de totes les meves pors i inseguretats i només era feliç.
Donar les gràcies a tots vosaltres, Dani, Mar, Jose i Pere per estar en els moments en què més ho vaig necessitar. Faltava una persona però la sentia igualment en cos i ànima, aquesta carrera també se la dedico a ella, a la meva estimada mare.