Triatló Olímpic de Banyoles - 4 setembre 2010

Bona participació de Tri BCN's com ja és habitual en aquest clàssic del Circuit Català, 12 participant i 2 animant i fent les fotos...

Enhorabona a tots/es!!!, en especial també als que us estrenàveu en la distància (Paloma i Jordi Esqueri). Les noies molt bé, van batallar força... (l'home que estava de control en l'alt d'Esponellà, on vaig anar a fer fotos, no parava de dir: 'quines noies més valentes que teniu'...). La Blanqueta molt bé, 17ª de Catalunya (de 68 noies classificades), va fer una gran remuntada tot i sortir no gaire bé de l'aigua..., Eli també corrent com una gacel.la també força bé i una gran natació com sempre..., Neus donant la 3ª puntuació a l'equip en el seu 3er olímpic i primer en terres catalanes, Judith i Paloma patint una mica més però bé també...
Tot un honor recuperar també al nostre ex-cap de files Ernest, jeje..., continua sent el millor a l'aigua..., va mantenir la 1ª posició del Team fins l'alt d'Esponellà, i va acabar donant la 3ª puntuació a l'equip..., a la que perdi algun kilet de més segur que torna a estar al capdavant, jeje... Santi i Jordi 'Catxetty' molt bé, puntuant primer i segon del Team; Adolfo, Xavi, Pedrito, Jordi Esqueri també 'donant el callo'... Ja sabeu que el més important és acabar, així que enhorabona a tots/es!!!
Podeu veure el reportatge complert en l'àlbum d'abaix...; els 125km Bcn-Banyoles a 33km/h de promig tot sol, amb algo de ventillo inclòs + 20km més d'acostar-me a l'alt d'Esponellà i tornar + anar corretejant per les fotos, bé s'ho va merèixer l'ocasió, jeje... (la tornada... en cotxe, més que res perque de nit no és convenient circular en bici, jeje...)

Les noies Tri BCN, com sempre... animant la festa, jeje... A alegria i bon rollo no ens guanya ningú!!!...

Crònica d’Eli ‘Caipi’
TRI-BANYOLES-SENSATIONS

Segons abans de sortir, ajuntem les mans a l’estil “mosqueteres” i cridem plegades: - “CARIÑENAAAAAAA”!!! La gent del voltant ens mira...-què fan aquestes?! Venim a gaudir i a passar-ho bé i això es nota!
Tret de sortida i ens llencem a l’aigua, per part meva vigilo amb les pedres que l’any passat ja em vaig obrir un genoll. Sector de natació tranquil, encara que trigo una estona per poder arribar a les boies i mastego unes quantes plomes de camí. Després de recórrer la passarel·la sobre la catifa, entre la munió de gent que no parava d’animar, entro a boxes. Agafo la bici i me n’adono que tinc a en Pontano just davant. Començo el sector de bici, veient com les grupetes de nois, m’arranquen literalment les “pegatines”...impossible enganxar-s’hi! El compta quilòmetres no em funciona i no tinc referències, de sobte veig la Neus enmig d’una grupeta que arriba. Provo de seguir-los i ho aconsegueixo una curta estona, van massa forts per mi...què hi farem?! com sempre a rodar soleta! Al cap d’una bona estona, torna a passar una altra grupeta amb “la bala-Blanca” enmig, mare meva com em passen, això sí ella m’anima a agafar-me...però ni apretant les dents ho aconsegueixo. Just abans de la pujadeta del km 30, coincideixo amb la Laura del Prat Triatló, pel que veig anem al mateix ritme...ostres que bé, almenys ja no rodo sola. Poc després ens trobem a en Pablo, un altre company de fa temps. Fem un trio i arribem junts fins al final. Sabatilles de córrer i cap al circuit laberíntic a córrer. Veig la Neus, al primer quilòmetre, que em diu:
-Córrer no és lo meu...amb cara de resignació. Segueixo i veig que malgrat l’esforç, les cames em segueixen. M’animo perquè per primera vegada passo gent, en comptes de ser passada. Això sí, encoratjo la gent mentre avanço: - Vinga, vinga! Molt bon ambient prop de la meta, segona volta i segueixo comptant les noies que avanço, ja en van 5. Dues més, abans de l’arribada i apreto tot el que puc. Sento en Marc i en Dani que m’animen i entro a meta donant tot el que puc. Miro cap al cel, pensant en el meu pare que sé que sempre és allí amb mi, no puc evitar altra vegada aquell nus a la gola...satisfacció i emoció i mil coses més m’envaeixen... Busco als companys i ens reunim davant dels punts d’avituallament. Poc a poc van arribant els que queden. Intercanviem impressions, mentre ens hidratem i mengem. Ostresssss que arriba la Palomaaaaaaa!!! En una paraula, arribada = triomfal! Entra sense xip, sense dorsal i cridant : - I el melóoooooon! Quiero mi melón! La jutge que li demana i el dorsal?! Ella ni l’escolta...i quan per fi se n’adona es descorda el mono, es posa la mà per dins del top i treu el número. Quin fart de riure! Natural como la vida misma, la “xicuela”, però ella no perdona a pel meló a la carrera!
Per part meva, bones sensacions, contenta amb la cursa i com sempre puc dir que vaig gaudir de la cursa a topeeeeeee i em vaig expremer tot el que vaig poder.
Felicitar a en Pedrito, que tot i haver-se fet una contractura al peu un parell de dies abans va acabar com un “jabato” i a en Jordi R. (rinxol’s brother) que només amb pocs dies de preparació, va demostrar que té molt de potencial. També a en Jordi E. per acabar el seu primer olímpic! Un cop més donar les gràcies a tots els “soporters-reporterus” pels ànims i per les imatges que deixen constància de tots aquests bons moments...

Crònica de Paloma (crònica del primer olímpic!!!)

Hola equipo!
bueno, ahí va mi reseña del Triatló de Banyoles 25 Aniversari
Empezaré por el final, porque a veces las historias se explican mejor comenzando por donde acaban. La imagen es: un alma en pena llegando a casa, y cayendo literalmente boca abajo en la cama como un saco de arena… no sé el tiempo que estuve en ésa postura, ¡pero me temo que un rato largo! Tras volver a éste mundo, arrastrarme hasta la ducha y llegar fue la segunda gesta del día.
Rebobinamos y volvemos a Banyoles. Los nervios típicos de antes de iniciar cualquier prueba, multiplicados por dos por ser mi primer triatlón olímpico y tercero de toda mi vida…y encima me he olvidado el chip en casa (la bomba!), la goma que sujeta el dorsal también (la leche!) y antes de tirarnos al agua me doy cuenta que me he puesto el dorsal con los cuatro clips correspondientes, pero ostras, ¡que ahora no toca! así que me lo quito corriendo, me lo meto dentro del mono, y tiro los imperdibles también por ahí dentro esperando que no se abran y me pinchen mientras nado…. por cierto que al quitarme el mono no aparecieron, misterios de la ciencia!
Total, en éste contexto, un poco de team building con las chicas ("cariñenaaaa!"), y para el agua, saltando con el culo bajo y la piernas flexionadas ya que Eli el año pasado tuvo sorpresa con una piedra. Nadando al principio me hago la ilusión que voy a buen ritmo hasta que dejo de ver a gente alrededor. Al cabo del rato de nadar con bastante placidez, agua calma, nadie alrededor… de repente me pasa un tío por encima a la velocidad del rayo… ¡se acerca la marabunta! Bueno, al cabo del rato y con un tirón en el pie llego, un poco de cola para salir, ¡y a hacer la transición!
En el segmento de bicicleta, me hago a la idea de que hay tráfico rodado e intento mantenerme siempre bien orillada a la derecha para dejar un buen margen de paso. Voy bien y para mi nivel me parece que a buen ritmo, aunque cuando veo el cartel de los 20 km tengo que hacer un poco el ejercicio de ver el vaso medio lleno! ¡ya he hecho la mitad! ¡venga! Me llamó la atención la velocidad a la que pasaban algunos, ¡muy rápido! Cuando iba por el km 30, empezó a dolerme la espalda y opté por ir cambiando cada poco de postura, pero vamos, que si hubiera tenido un bote de réflex me lo vacío entero encima.Cuando llegando a Banyoles veo el circuito con gente corriendo casi no me lo creo, ¡ya está! Deja la bici, y a hacer 10 km…empiezo con algo de alegría en el ritmo pero en seguida me doy cuenta de que no lo voy a poder aguantar durante toda la carrera, tengo las piernas muy pesadas, así que bajo y voy al trote. Cuando empiezo la primera serpiente de vueltas veo a Judith delante mío, y al poco, ella va para la meta, y a mi me dan la goma amarilla para la segunda. Dani Y Marc animando ¡que sube la moral muchísimo!. Muy buen ambiente, por la zona de meta, ¡muchos ánimos cuando más se necesitan! Al cabo del rato me pasa Jordi a muy buen ritmo en su segunda vuelta, y en una curva uno de la organización me dice "venga que ya queda poco"… me lo meto en la cabeza, y aunque quedan 3km que me parecen 30, me digo "¡vamos!" y, con muy poco estilo, la espalda jorobada literalmente, mucha sed, ganas de azúcar, y yo qué sé qué más, enfilo hacia la meta… ¡y llego! En meta las chicas del equipo, alegría, subidón, ánimos…sangre , sudor….¡y risas!
Deciros que ha sido toda una experiencia, me ha resultado muy duro, de verdad, pero ha valido la pena y me da mucha confianza de cara a distancias sprint, para encararlas con más holgura. Me lo pasé en grande, el circuito muy bonito, y lo compañeros de equipo, ¡lo mejor!…. ¡Gracias Dani por aconsejarme hacer éste y no el de Tossa como primer olímpico! ¡Y gracias a los "supporters"!
Un petonàs molt gran

Més fotos...